Qüestions mercantils en la Llei de jurisdicció voluntària

Amb la publicació de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària es pretén atribuir el coneixement d’un nombre significatiu dels assumptes que tradicionalment s’incloïen sota la rúbrica de la jurisdicció voluntària a operadors jurídics no investits de potestat jurisdiccional, com ara secretaris judicials, notaris i registradors. Tot això en una clara aposta per la desjudicialització de certes matèries.

I. ANTECEDENTS LEGISLATIUS

L’antecedent directe de la Llei el contingut de la qual analitzarem el trobem en la Disposició Addicional Divuitena de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, en la qual el legislador, ufanós, establia que “En el termini d’un any comptador des de la data d’entrada en vigor d’aquesta Llei, el Govern trametrà a les Corts Generals un projecte de llei sobre jurisdicció voluntària”.

Passats catorze anys de l’entrada en vigor de la vigent Llei d’enjudiciament civil, així com de l’optimista declaració de l’autor d’aquesta llei, s’incorpora al nostre ordenament jurídic la Llei de la jurisdicció voluntària, norma que forma part del procés general de modernització del sistema positiu de tutela del dret privat, el punt de partida del qual va ser fixat per la llei esmentada. Amb això, s’abandona la regulació dins de la Llei d’enjudiciament civil, derogant expressament el Reial Decret de 3 de febrer de 1881, de promulgació de la Llei d’enjudiciament civil, el Llibre Tercer de la qual –de la jurisdicció voluntària- havia mantingut la vigència mentre no s’aprovés la Llei de la Jurisdicció Voluntària.

La Llei constitueix, una contribució singular a la modernització d’un sector del nostre dret que no ha merescut una atenció tan detinguda per part del legislador com altres àmbits de l’activitat judicial, però en el qual estan en joc interessos de gran rellevància dins de l’esfera personal i patrimonial de les persones. I suposa, a més, la resposta a la necessitat d’una nova ordenació legal, adequada, raonable i realista de la jurisdicció voluntària.

Com que opera com a via d’actuació i d’efectivitat de determinats drets regulats en el Codi Civil, en el Codi de Comerç i en la legislació especial de dret privat, no és difícil deduir el caràcter auxiliar de la jurisdicció voluntària, si bé amb diferències substancials pel que fa a la jurisdicció, en sentit propi. I així, la jurisdicció voluntària es vincula bé amb l’existència de supòsits en què es justifica l’establiment de limitacions a l’autonomia de la voluntat en l’àmbit del dret privat, que impedeixen obtenir un determinat efecte jurídic quan la transcendència de la matèria afectada així ho justifiqui; bé amb la impossibilitat de comptar amb el concurs de les voluntats individuals precises per a constituir o donar eficàcia a un determinat dret.

La virtualitat d’aquests efectes requereix l’actuació del jutge, en atenció a l’autoritat que el titular de la potestat jurisdiccional mereix com a intèrpret definitiu de la llei, imparcial, independent i essencialment desinteressat en els assumptes que es diluciden davant aquesta. No obstant això, resulta constitucionalment admissible que, atenent raons d’oportunitat política o d’utilitat pràctica, la llei encomani a altres òrgans públics, diferents dels òrgans jurisdiccionals, la tutela de determinats drets que fins al moment actual estaven incardinats en l’esfera de la jurisdicció voluntària i que no afecten directament els drets fonamentals o suposen afectació d’interessos de menors o persones que han de ser especialment protegides, i així s’ha fet en la llei que ara analitzem.

La Llei de la jurisdicció voluntària, d’acord amb l’experiència d’altres països, però també atenent les necessitats pròpies del nostre país, i en la cerca de l’optimització dels recursos públics disponibles, opta per atribuir el coneixement d’un nombre significatiu dels assumptes que tradicionalment s’incloïen sota la rúbrica de la jurisdicció voluntària a operadors jurídics no investits de potestat jurisdiccional, com ara secretaris judicials, notaris i registradors de la propietat i mercantils, en una clara aposta per la desjudicialització de certes matèries que fins ara eren atribuïdes a Jutges i Magistrats.

La Llei, partint de la regulació d’una sèrie de normes comunes, relatives al seu àmbit d’aplicació, als pressupostos processals de l’òrgan judicial i de les parts, i a la tramitació de l’expedient, dóna forma a un procediment general de jurisdicció voluntària, d’aplicació subsidiària en cadascun dels expedients en allò no específicament establert per cadascuna de les regulacions particulars.

El títol VIII, incorpora els expedients en matèria mercantil atribuïts als jutges mercantils en determinats assumptes; en particular, l’exhibició de llibres per part dels obligats a portar comptabilitat i la dissolució judicial de societats. Al costat d’aquests, es regulen aquells que són atribuïts als secretaris judicials, el coneixement dels quals compartiran amb els registradors mercantils, com la convocatòria de les juntes generals o de l’assemblea general d’obligacionistes, la reducció de capital social, amortització o alienació de les participacions o accions o el nomenament de liquidador, auditor o interventor. I també s’hi inclouen els expedients de robatori, furt, extraviament o destrucció de títol valor o representació de parts de soci i el nomenament de perit en els contractes d’assegurança, la competència dels quals també s’atribueix als Notaris.

II. ELS EXPEDIENTS DE JURISDICCIÓ VOLUNTÀRIA EN MATÈRIA MERCANTIL

1. L’exhibició de llibres dels obligats a portar comptabilitat

L’exhibició de llibres, documents i suports comptables de la persona obligada a portar-los, en els casos en què sigui procedent conforme a la llei, es podrà sol·licitar mitjançant aquest expedient, sempre que no hi hagi una norma especial aplicable al cas.

La competència correspondrà al jutjat mercantil del domicili de la persona obligada a l’exhibició, o de l’establiment a la comptabilitat del qual es refereixin els llibres i documents de l’exhibició de què es tracti, i en la tramitació d’aquests expedients serà necessària la intervenció d’advocat i procurador.

Haurà d’acreditar-se el dret o interès legítim del sol·licitant, així com especificar-se els assentaments que han de ser examinats o el seu contingut en la forma més exacta possible, així com l’objecte i finalitat de la sol·licitud. Admesa la sol·licitud per part del secretari judicial, aquest citarà a una compareixença davant el jutge els qui hagin d’intervenir en l’expedient.

Per a instar l’exhibició de llibres per qui estigui obligat al seu portament, haurà d’acreditar-se el dret o interès legítim del sol·licitant.

Estimada la sol·licitud, s’ordenarà que es posin de manifest els llibres i documents que calgui examinar, amb especificació de l’abast de l’exhibició, requeriment a la persona obligada amb aquest fi i indicació del dia i l’hora per a l’exhibició.

La persona obligada a l’exhibició té el deure de col·laborar i facilitar l’accés a la documentació requerida perquè el sol·licitant pugui procedir al seu examen. L’exhibició dels llibres es farà davant el secretari judicial al domicili o establiment de la persona obligada a portar els llibres, o mitjançant la seva aportació en suport informàtic si així s’hagués acordat, i el sol·licitant podrà examinar els llibres, documents o suports especificats per si mateix o amb la col·laboració dels experts que hagi designat en la seva sol·licitud i que el jutge hagi autoritzat, de la qual actuació el secretari judicial aixecarà acta.

La falta de col·laboració, injustificada, obstaculitzant el deure de col·laborar i facilitar l’accés a la documentació sol·licitada, comportarà que es requereixi per part del secretari judicial, a instàncies del sol·licitant, perquè així ho faci l’obligat, que s’abstindrà de reiterar el trencament, amb prevenció de la imposició de multa i d’incórrer en un delicte de desobediència a l’autoritat judicial.

2. De la Convocatòria de Juntes Generals

L’aplicació d’aquest expedient s’estendrà a tots els supòsits en què les lleis permetin sol·licitar la convocatòria d’una junta general, sigui ordinària o extraordinària.

La competència per a sol·licitar la convocatòria de junta general s’atribueix al jutjat mercantil del domicili social de l’entitat a què es faci referència, i podrà sol·licitar la convocatòria qui resulti legitimat per a fer-ho per part de les lleis corresponents.

Per a actuar en aquest expedient serà preceptiva la intervenció d’advocat i procurador i s’iniciarà mitjançant un escrit en què se sol·licitarà la convocatòria de la junta, on es farà constar la concurrència dels requisits exigits legalment en cada cas, al qual hauran d’acompanyar-se els estatuts i els documents que justifiquin la legitimació i el compliment dels requisits legals.

Si la junta que pretén convocar-se fos ordinària, la sol·licitud haurà de fonamentar-se en el fet que no s’ha reunit dins dels terminis establerts legalment. Si fos extraordinària, s’expressaran els motius de la sol·licitud i l’ordre del dia que se sol·licita.

En el mateix escrit de sol·licitud podrà obrar la petició de designació d’un president i secretari per a la junta diferents dels que correspongui estatutàriament. Admesa la sol·licitud, el secretari judicial assenyalarà dia i hora per a la compareixença, a la qual se citarà l’òrgan d’administració.

Si s’accedeix a allò sol·licitat, es convocarà la junta general en el termini d’un mes des que hagués estat formulada la sol·licitud, amb indicació del lloc, el dia i l’hora per a la celebració, així com l’ordre del dia, i es designarà el seu president i secretari. El lloc establert haurà de ser el fixat en els Estatuts, i si no ho estigués haurà d’estar dins del terme municipal on radiqui el domicili de la societat. El decret que acordi la convocatòria de la junta general no serà susceptible de recurs.

Obtinguda l’acceptació de qui hagi estat designat per a presidir-la, la resolució convocant a la junta haurà de ser notificada al sol·licitant i a l’administrador. En cas de no-acceptació de la persona designada, el secretari judicial en nomenarà una altra que la substitueixi.

3. Del nomenament i revocació de liquidador, auditor o interventor d’una entitat

La competència per al nomenament de liquidador, auditor i interventor correspondrà al jutjat mercantil del domicili social de l’entitat a què es faci referència, i aquest expedient serà aplicable a aquells casos en què la llei prevegi la possibilitat de sol·licitar al secretari judicial el nomenament de liquidador, auditor o interventor.

La Llei preveu que podrà sol·licitar el nomenament de liquidador, auditor o interventor qui resulti legitimat per a fer-ho per part de les lleis corresponents, si bé per a la seva tramitació resultarà preceptiva la intervenció d’advocat i procurador.

L’expedient s’iniciarà mitjançant un escrit en què se sol·licitarà el nomenament de liquidador, auditor i interventor, i on es farà constar la concurrència dels requisits exigits legalment en cada cas, acompanyant els documents en què es basi la sol·licitud. Una vegada examinada aquesta, així com la documentació aportada, el secretari judicial convocarà a una compareixença, en què citarà els interessats que, d’acord amb la llei, hagin d’intervenir en l’expedient. Els administradors que no haguessin promogut l’expedient seran citats a aquesta compareixença i se’ls donarà trasllat de l’escrit de sol·licitud.

El secretari judicial resoldrà l’expedient per mitjà de decret, que dictarà en el termini de cinc dies comptadors des de la terminació de la compareixença, decisió que es notificarà als nomenats per a l’acceptació del càrrec. Acceptat el nomenament, se’ls proveirà de l’acreditació corresponent.

El testimoni de la resolució es trametrà al Registre Mercantil que correspongui per fer-ne la inscripció.

4. De la dissolució judicial de societats

La competència per a procedir a la dissolució judicial d’una societat correspondrà al jutjat mercantil del seu domicili social, i estaran legitimats per a instar-la els administradors, els socis i qualsevol interessat.

Per a la tramitació d’aquests expedients serà preceptiva la intervenció d’advocat i procurador, i s’iniciarà mitjançant escrit en què es farà constar la concurrència dels requisits exigits legalment per a procedir a la dissolució judicial de la societat, acompanyant els documents en què es basi la sol·licitud.

En els supòsits en què la sol·licitud sigui presentada per un subjecte legitimat diferent dels administradors, s’haurà d’acreditar que s’ha procedit a notificar a la societat la sol·licitud de dissolució.

El secretari judicial donarà trasllat de l’escrit als administradors, si no haguessin promogut l’expedient, i convocarà a una compareixença en què citarà aquests i els altres interessats que, conforme a la llei, hagin d’intervenir en l’expedient.

El jutge resoldrà l’expedient mitjançant sentència en el termini de cinc dies comptadors des de la terminació de la compareixença, i, si aquest declarés dissolta la societat, la sentència haurà d’incloure la designació de les persones que hagin d’exercir el càrrec de liquidadors, i en trametran un testimoni al registre mercantil que correspongui per fer-ne la inscripció.