Falsos autònoms

Una fórmula per a abaratir costos? La crisi econòmica financera ha comportat l’aparició d’aquesta fórmula il·legal per a disminuir les despeses socials en les empreses. Els “falsos autònoms” no són més que subjectes que, sota l’aparença formal de treballadors per compte propi, amaguen una relació laboral per compte d’altri.

Els denominats “falsos autònoms” han crescut de manera exponencial a l’ombra de la llarga crisi economicofinancera que hem patit (i d’alguna manera seguim patint) com una fórmula il·legal per a abaratir costos de personal en les empreses.

Què són els falsos autònoms?

Aquests falsos autònoms són veritables treballadors que, sota l’aparença formal de treballadors per compte propi, inscrits en el Règim Especial de Treballadors Autònoms, amaguen una veritable relació laboral per compte d’altri.

Es tracta, en conseqüència, d’una relació en clar frau de llei, ja que, sota l’aparença legal d’una prestació per compte propi o autònom, amaga una veritable i real relació laboral.

La pregunta que ens hem de formular amb caràcter previ és: per què les empreses acudeixen a aquestes fórmules il·legals de contractació? Al nostre parer, són dues les raons que porten les empreses a acudir a aquesta figura il·legal: la primera és l’aparent abaratiment dels costos socials, la segona la ignorància per part de les empreses dels riscos i conseqüències que es poden derivar d’aquestes contractacions il·legals.

Efectivament, contractar un fals autònom suposa; d’una banda, mercantilitzar una prestació sens dubte laboral, de manera que no només abaratim costos salarials fugint de l’aplicació del conveni col·lectiu, sinó que reduïm o eliminem el cost de seguretat social, ja que és el mateix autònom qui assumeix el cost de la Seguretat Social (optant de forma majoritària per una base mínima que comporta una quota de seguretat social reduïda).

No obstant això, com ja hem avançat, hi ha una altra raó que porta les empreses (sobretot les de petita dimensió) a contractar falsos autònoms, que no és altra que la ignorància de les conseqüències que comporta per a les empreses que aquesta relació, formalment autònoma, acabi sent declarada pels jutjats com a laboral.

En efecte, les conseqüències derivades d’aquesta declaració no solen ser valorades per les empreses, però poden implicar conseqüències funestes per a aquestes, com ara:

a) Obligació de liquidar quotes de Seguretat Social pel règim general, d’acord amb les bases que correspongui realment i que es podria retrotreure als últims quatre anys complets.

b) Assumpció directa per part de l’empresa de les conseqüències derivades d’un eventual accident de treball, com poden ser el recàrrec de prestacions o la responsabilitat civil derivada d’aquell.

c) Liquidació de diferències salarials no prescrites.

d) Sancions administratives sense descartar accions penals per un delicte contra els treballadors.

Supòsits en els quals s’ha declarat l’existència de falsos autònoms

Són múltiples els pronunciaments del Tribunal Suprem sobre l’existència de relació laboral en supòsits de falsos autònoms; per exemple, cobradors de rebuts, arquitectes en ajuntaments, venedors de productes catalogats, directors d’hotel, enquestadors, guies turístics, netejadores en comunitats de propietaris, maquilladores de televisió, tècnics de manteniment de maquinària, professors en acadèmies… Certament, la capacitat imaginativa per a defraudar no té límits.

El cas de les denominades plataformes digitals i l’economia col·laborativa

Recentment, la premsa s’ha fet ressò de la possible existència de falsos autònoms en la denominada economia col·laborativa i les plataformes digitals.

Un primer pronunciament, que va passar inadvertit, va ser la Sentència 902/2017 del Tribunal Suprem de 16-11-2017 (rec. 2806/2015).

En aquest cas, es tracta d’una empresa que subscriu acords de col·laboració amb traductors i intèrprets amb els quals contacta per via telefònica. Així, quan el client requereix els serveis d’un intèrpret o traductor, el client truca per telèfon a una línia 902, que correspon a l’empresa, li participa la necessitat d’un intèrpret, l’idioma que ha de ser conegut i l’hora aproximada en què s’ha de personar en les dependències policials o judicials corresponents. El personal d’atenció telefònica de l’empresa, per mitjà d’una aplicació informàtica, localitza els traductors i intèrprets més pròxims geogràficament al client, comprova el seu currículum i es posa en contacte telefònic amb ell, informant-lo quin organisme necessita un intèrpret i a quina hora. El traductor decideix si va o no a desenvolupar els serveis i, en cas de no acceptar l’encàrrec, l’empresa contacta amb un altre col·laborador.

En cas afirmatiu, l’intèrpret, que hi va pels seus propis mitjans, es dirigeix al client corresponent de les dependències que l’ha reclamat, li comunica la seva presència i es posa a la seva disposició. Com a contraprestació, el traductor percep la seva retribució depenent de quantes actuacions ha fet aquell mes.

En fi, com veiem, l’empresa bàsicament és una plataforma que ofereix serveis de traducció, però que per a efectuar el servei en comptes de contractar treballadors fa servir autònoms.

En la seva sentència, el Tribunal Suprem ens recorda els principals elements o indicis de laboralitat i que resumim a continuació:

1. L’adopció per part de l’empresari de les decisions concernents a les relacions de mercat o amb el públic. Això és, qui decideix la forma de presentar-se davant el client. Allò que el professor Adrián Todolí ha anomenat l’alienitat de la marca.

2. Fixació de preus o tarifes. És a dir, l’autònom ha de tenir veritable llibertat de triar el preu que paga el client. Si és un “ho agafes o ho deixes” i el preu el posa l’empresa/plataforma, el treballador és laboral.

3. El càlcul de la retribució d’acord amb un criteri que tingui una certa proporció amb l’activitat prestada. És a dir, si el prestador de serveis cobra més per més serveis realitzats és indici de laboralitat, segons el Suprem.

4. Inexistència d’estructura empresarial.

La sentència entén que: “si bé no té un horari fix, aquest està imposat per les necessitats dels organismes que sol·liciten a l’empresa serveis de traducció i intèrpret, fixant el dia, l’hora i el lloc a què aquell ha d’anar. Encara que sembla que l’intèrpret gaudeix de gran llibertat a l’hora d’acudir o no a prestar els seus serveis, el cert és que, donada la relació establerta entre les parts, si no hi va, corre el risc que no el tornin a cridar”. És a dir, la llibertat d’horaris i jornada no és suficient per a ser autònom, ni tampoc la possibilitat de rebutjar encàrrecs de l’empresa. El Tribunal Suprem entén que no desvirtua la laboralitat de la relació la no prestació de serveis a temps complet, ni que no consti règim d’exclusivitat.

Un cas paradigmàtic i d’actualitat recent és el dels repartidors de menjar a domicili a la plataforma «Deliveroo»

Efectivament, ens referim a la sentència del Jutjat social 6 de València de data 1 de juny de 2018, que considera un repartidor de menjar a domicili de la plataforma «Deliveroo» com a treballador per compte d’altri i no com a autònom, que era la relació que aparentment mantenia amb la plataforma.

Els arguments, seguint els comentaris del professor Todolí, són els següents:

1. D’acord amb la sentència, el repartidor està controlat per GPS per l’empresa, que a més li controla els temps de repartiment.

2. La sentència reconeix que l’app i la pàgina web són de «Deliveroo», per la qual cosa el repartidor no disposa d’estructura empresarial.

3. El preu és fixat per la plataforma «Deliveroo».

4. El repartidor desconeix quins restaurants estan apuntats a l’app de «Deliveroo» en cada moment i desconeix si hi ha moltes o poques comandes en cada restaurant. És la denominada alienitat en la informació que es configura com un indici de laboralitat.

5. Finalment, l’alienitat en la marca, a la qual anteriorment s’ha fet referència.

És cert que la sentència no és ferma, i de fet està recorreguda, però d’acord amb la sentència del Tribunal Suprem al·ludida més amunt, entenem que serà difícil que en instàncies superiors es revoqui.

El que no sembla que tingui sentit és que malgrat tots els riscos que suposa per a l’empresa acudir a aquestes fórmules fraudulentes, aquestes mateixes es continuïn fent servir de manera tan generalitzada sense sospesar els riscos i les conseqüències que això pot comportar.