El Tribunal de Justícia va fonamentar la sentència en dos raonaments essencials. En primer lloc, la sentència considerava que l’apreciació de l’abusivitat per manca de transparència material que va efectuar el Tribunal Suprem tenía per fonament l’article 4, apartat 2 de la directiva en relació amb l’article 3, i que no s’havia d’apreciar que el Tribunal Suprem hagués anat més enllà de l’àmbit definit per la mateixa directiva. I, en segon lloc, afirmava que la clàusula contractual declarada abusiva mai no havia existit, de manera que s’havia de restaurar la situació de fet i de Dret en què es trobaria el consumidor en aquesta situació, atès que, d’una altra manera, es posaria en qüestió l’efecte dissuasori pretès per l’article 6 de la norma europea esmentada.

II. L’objecte del Reial Decret-llei

El Govern, conscient que el pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea comportaria un increment notable de les demandes de consumidors afectats, que sol·licitrien la restitució de les quantitats pagades en aplicació de les clàusules terra, va considerar d’una necessitat extraordinària i urgent arbitrar una via senzilla i ordenada, de caràcter voluntari per al consumidor, que facilités que pogués arribar-se a un acord amb les entitats de crèdit que haguessin aplicat les clàusules terra en les clàusules dels contractes de préstecs o crèdits amb garantia hipotecària, i que els permetés solucionar les seves diferències mitjançant la restitució d’aquestes quantitats.

A ningú no se li escapa que la mesura està dirigida directament a evitar que es produeixi un augment dels litigis que hauria afrontar la jurisdicció civil, amb un elevat cost a l’Administració de Justícia per cada plet i un impacte perjudicial per al seu funcionament en forma d’increment substancial del temps de durada dels procediments. Però a ningú no se li escapa tampoc l’elevat cost que comportaria, en costes, per a les entitats de crèdit, com ja va ocórrer amb les participacions preferents.

La reforma introduïda pretén una intervenció i regulació mínimes, donant als consumidors un instrument que els permeti obtenir una resposta ràpida a les seves reclamacions. I en aquesta línia el Govern va considerar preferible una previsió especial i conjuntural, addicional a les normes processals, mercantils i civils.

Segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia, en absència de normes de la Unió Europea per al reconeixement d’un dret reconegut pel Dret de la Unió, correspon al sistema jurídic intern de cada Estat membre, d’acord amb el principi d’autonomia processal, designar els òrgans competents i establir la regulació procedimental dels recursos destinats a la salvaguarda d’aquests drets. No obstant això, els Estats membres són responsables de garantir que aquests drets siguin protegits de manera efectiva en cada cas. En aquests termes, la decisió de l’autoritat es regeix pel dret nacional a condició, però, que les seves disposicions no siguin menys favorables que les que regeixen situacions similars de caràcter intern (principi d’equivalència) i que no facin impossible en la pràctica o excessivament difícil l’exercici dels drets que confereix l’ordenament jurídic de la Unió (principi d’efectivitat). I les mesures que es contenen en el Reial Decret-llei respecten les exigències d’aquests principis.

III. Les mesures introduïdes pel Reial Decret-llei

1. Instauració d’una reclamació prèvia a la via judicial

El principi inspirador del mecanisme que introdueix el Reial Decret-llei és la voluntarietat a l’hora d’accedir a un procediment de solució extrajudicial amb caràcter previ a la interposició de la demanda judicial, sense que tingui cap cost addicional per al consumidor, i que a més és d’obligada aplicació per a les entitats de crèdit.

Així les coses, s’estableix l’obligatorietat per a les entitats de crèdit d’implantar un sistema de reclamació prèvia a la interposició de demandes judicials, que tindrà caràcter voluntari per al consumidor, l’objecte del qual serà atendre les peticions que aquests formulin en l’àmbit a què ens referim. La norma estableix una obligació afegida per a les entitats de crèdit, de manera que aquestes garanteixin que aquest sistema de reclamació sigui conegut per tots els consumidors que tinguessin incloses clàusula terra en el seu préstec hipotecari.

Una vegada rebuda la reclamació del consumidor, l’entitat de crèdit haurà de calcular la quantitat per retornar i trametre-li una comunicació en què es desglossi aquest càlcul, que haurà de comprendre necessàriament les quantitats que corresponguin en concepte d’interessos. En tot cas, si l’entitat considerés que la devolució no és procedent, haurà de comunicar les raons en què es motiva la seva decisió, i es donaria per conclòs el procediment extrajudicial.

Rebut el càlcul efectuat per l’entitat de crèdit, el consumidor haurà de manifestar si hi està d’acord. Si ho està, l’entitat de crèdit acordarà amb el consumidor la devolució de l’efectiu.

S’estableix, a més, un termini màxim perquè el consumidor i l’entitat arribin a un acord i es posi a la disposició del reclamant la quantitat per retornar, que serà de tres mesos comptadors des de la presentació de la reclamació. A l’efecte que el consumidor pugui adoptar les mesures que consideri oportunes, s’entendrà que el procediment extrajudicial ha conclòs sense acord:

• Si l’entitat de crèdit rebutja expressament la reclamació presentada pel consumidor.

• Si finalitza el termini de tres mesos sense que l’entitat de crèdit no comuniqui res al consumidor reclamant.

• Si el consumidor no està d’acord amb el càlcul de la quantitat per retornar efectuat per l’entitat de crèdit o rebutja la quantitat oferta.

• Si transcorregut el termini de tres mesos no s’ha posat a la disposició del consumidor de manera efectiva la quantitat oferta.

La norma estableix que, si s’acudeix a aquest procediment, les parts no podran exercitar entre si cap acció judicial o extrajudicial en relació amb l’objecte de la reclamació prèvia durant el temps en què aquesta se substanciï. Si s’interposés demanda amb anterioritat a la finalització del procediment i amb el mateix objecte que la reclamació d’aquest article, quan es tingui constància es produirà la suspensió del procés fins que es resolgui la reclamació prèvia.

Finalment, s’exigeix que les entitats de crèdit informin els seus clients que les devolucions acordades poden generar obligacions tributàries i que, a més, caldrà comunicar a l’Agència Estatal de l’Administració Tributària la informació relativa a les devolucions acordades.

2. Adaptació de les entitats de crèdit

El Reial Decret-llei va establir l’obligació per a les entitats de crèdit d’adoptar les mesures necessàries per a donar compliment a les previsions esmentades en el termini d’un mes des de la seva publicació, i que a més caldrà articular procediments àgils que permetin la resolució ràpida de les reclamacions.

A aquest efecte, les entitats han de disposar d’un departament especialitzat que tingui per objectiu atendre les reclamacions presentades, i caldrà posar a la disposició dels seus clients, en totes les oficines obertes al públic, així com en les seves pàgines web, la informació següent:

• L’existència del departament o servei, amb indicació de la seva adreça postal i electrònica, encarregat de la resolució de les reclamacions.

• L’obligació per part de l’entitat d’atendre i resoldre les reclamacions presentades pels seus clients, en el termini de tres mesos comptadors des de la seva presentació en el departament o servei corresponent.

• Referències a la normativa de transparència i protecció del client de serveis financers.

• L’existència d’aquest procediment, amb una descripció concreta del seu contingut, i la possibilitat d’acollir-s’hi per a aquells clients que tinguin les clàusules terra incloses en els seus contractes.

3. Gratuïtat del procediment extrajudicial i reducció d’aranzels notarials i registrals

El procediment de reclamació extrajudicial previst pel Reial Decret-llei és gratuït. Amb tot, la formalització de l’escriptura pública i la inscripció registral que, si és el cas, pogués derivar-se de l’acord entre l’entitat financera i el consumidor comportarà exclusivament els drets aranzelaris notarials i registrals corresponents, de manera respectiva, a un document sense quantia i a una inscripció mínima, sigui quina sigui la base.

4. Mesures compensatòries diferents de la devolució de l’efectiu

Si s’arriba a un acord entre el consumidor i l’entitat financera respecte de la quantitat per retornar, podran acordar l’adopció d’una mesura compensatòria diferent de la devolució de l’efectiu. En aquest cas l’entitat de crèdit haurà de subministrar-li una valoració que li permeti conèixer l’efecte de la mesura compensatòria i concedir-li un termini de quinze dies perquè hi manifesti la seva conformitat.

L’acceptació d’una mesura compensatòria queda supeditada al fet que el consumidor hagi rebut informació suficient i adequada sobre (i) la quantitat per retornar (ii) la mesura compensatòria i (iii) el valor econòmic d’aquesta mesura. L’acceptació de la mesura compensatòria informada amb aquesta extensió haurà de ser manuscrita i en un document a banda.

5. Procediments judicials en curs

Si a l’entrada en vigor del Reial Decret-llei el consumidor hagués iniciat un procediment judicial enfront de l’entitat, en relació amb les clàusules terra a què es refereix la norma, les parts podran sol·licitar, de comú acord, la suspensió del procés i iniciar la reclamació prèvia.

6. El règim particular de les costes processals

En els supòsits en què el consumidor rebutgés el càlcul de la quantitat per retornar efectuat per l’entitat de crèdit, o declinés, per qualsevol motiu, la devolució de l’efectiu i interposés una demanda judicial posterior en la qual obtingués una sentència més favorable que l’oferta rebuda d’aquesta entitat, s’imposarà la condemna en costes a aquesta.

Ara bé, si el consumidor interposés una demanda enfront d’una entitat de crèdit sense haver acudit al procediment extrajudicial previst pel Reial Decret-llei, seran aplicable les regles següents:

• En el cas d’assentiment per l’entitat de crèdit abans de la contestació a la demanda, es considerarà que no concorre mala fe processal.

• En el cas d’assentiment parcial per l’entitat de crèdit abans de la contestació a la demanda, sempre que consigni la quantitat a l’abonament de la qual es comprometi, només se li podrà imposar la condemna en costes si el consumidor obtingués una sentència amb un resultat econòmic que fos més favorable que la quantitat consignada.